Esclavitud? Pensava que aquest terme estava en fase d’extinció dins el lèxic de la nostra societat, la societat del benestar i del progrés. Una societat sense tabús que tot ho accepta; res no és bo ni dolent, només és diferent.
Tot i així, el món el seguim habitant (afortunadament o desgraciada) éssers humans. És ben conegut que ens regim per una sèrie de pensaments, emocions o sensacions, unes menys racionals que altres. L’instint de supervivència que portem dins s’ha anat endormiscant progressivament donada la generosa situació que ens ha ofert el planeta. Enrere queden els anys de guerra per fer-se lloc entre els millors. Tot el peix estava venut.
Malauradament, sembla que la bombolla creada ha precedit una crisi econòmica present en multitud de països, propiciant el despertar dels nostres impulsos més salvatges. Com explicar sinó, la nombrosa quantitat d’empresaris que aprofiten el cost ridículament baix de la mà d’obra dels països subdesenvolupats? No els titllis d’abusadors! Ells es fonamenten en el capitalisme “propi”.
I què passa amb el greu increment del maltractament de gènere? Sembla que necessitem sentir-nos superiors per no escoltar la veu de la impotència davant situacions complicades. No és millor col·laborar?
Tenim tendència a relacionar l’esclavatge amb els treballs forçosos del passat, però crec que no cal mirar més enllà dels nostres nassos per veure que tothom pot sofrir-ne, independentment del color de la pell, del sexe i de tots els factors susceptibles de ser afegits en aquesta llarga llista.
Els pilars que sostenen el model de vida actual trontollen i comencen a deixar entreveure trets violents d’èpoques anteriors. Podrem superar-ho? O seguirem “esclavitzats” veient futbol i programes trivials sense voler veure el que realment està passant?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada